Quan a l’EMC vam saber que aquesta revista seria la número 440, se’ns va escapar un somriure per sota del nas. I és que, aquesta xifra, que no coincideix amb cap nombre d’aquells rodons que s’acostumen a celebrar, per als músics té una rellevància especial; 440 és la freqüència que marca el la que fem servir per afinar.

​

L’afinació és el polsim de fades que fa d’un vulgar objecte sonor un instrument musical; és l’abracadabra que converteix una olla de grills en una coral, una orquestra,  una banda o un combo.

 

L’aprenentatge musical, partint de la solitud, condueix a unir-se i compartir: no només toquem, toquem amb. I tocant ens coneixem, encaixem i ens hem d’entendre, i coneixent-nos, encaixant i entenent-nos descobrim una cosa molt important: les diferències es converteixen en quelcom enriquidor, quelcom que no separa, que complementa.

 

Un grup de persones totalment diferents en origen, edat, tarannà, aspecte, gènere, interessos i gustos van trobar-se per desenfundar els seus instruments un diumenge al matí. No és gens forassenyat imaginar-hi algú d’ells fent una broma o un comentari sobre matinar un diumenge, i tampoc ho és imaginar les seves sensacions d’incertesa i mirades de reüll i curiositat cap a la peixera de l’estudi de gravació.

 

Després de les mirades de curiositat, la sorpresa per l’acústica i la insonorització de l’espai, per la comunicació mitjançant auriculars i micròfons i per la poca reverberació de la sala fruit de catifes i emmoquetats, un dels nostres combos més veterans, un càlid diumenge d’aquest gener passat van pronunciar el seu abracadabra afinant els instruments, unint totes les diferències a una referència comuna per deixar enregistrat  l seu treball en forma de gravació a un estudi al barri de Gràcia.

 

La seva (i nostra!) il·lusió ha quedat registrada d’una altra manera, a la pell i en forma de vivència, però sens dubte tot comença a partir de la breu però contundent expressió del polsim de fades: afinant a la 440.