RICARD SANTAMARÍA

Catequista

Que per què vinc a la escola a fer catequesi?!... Uff... ara ja fa gairebé vuit anys...!! Hauria d’anar a consultar les meves notes d´aquell 2015! En recordo dues coses, una va ser la crida de l’escola demanant voluntaris per fer-ho. Fins a aquell any no havíem tingut ocasió o ganes de fer res per l’escola, d’implicar-nos, de participar més enllà d’anar el dia del mercat de Calaf o a les actuacions musicals o teatrals de les nostres filles. Era una bona oportunitat de fer quelcom que, a més, em donava l’oportunitat de revisitar el meu esperit cristià, la meva fe, les meves creences.

​

Reobrir el catecisme, parlar de Jesús, mirar d’ensenyar a pregar em portava inevitablement a retrobar-me amb Ell, a rellegir-lo, a reconsiderar la nostra relació i pensar com encaixava de nou en la meva vida.

 

Imagino que com molts dels que esteu llegint aquestes notes, vaig rebre formació cristiana de petit, fins i tot de jove; vaig viure de molt a prop la fe i la pràctica cristiana a casa però amb els anys, amb la sortida de casa dels pares, vaig anar deixant moltes coses enrere i tot i sent veritat que mai vaig deixar de creure-hi i de tenir una via oberta amb tots aquells aprenentatges i l’exemple de avis i pares com a referents, també és ben cert que vaig viure molts anys sense tenir una presència o un sentiment de proximitat amb Jesús.

​

I com a molts de vosaltres us suposo també, la meva relació amb Jesús, o amb tot allò que en diem espiritual, era la mateixa que es dona quan et retrobes amb aquella vella relació que un dia es va trencar sense saber massa per què, i que quan es produeix un retrobament sempre casual o circumstancial, és incòmode i fred, distant, però a la vegada també va acompanyat de una certa nostàlgia.

​

Ens retrobàvem, com molts de vosaltres suposo, en enterraments, casaments, batejos i comunions, fins a aquell dia que buscaven catequistes. Aquell dia vaig decidir de reprendre allò que havíem deixat feia gairebé trenta o vint-i-cinc anys enrere.

​

Aquelles trobades quinzenals amb els nanos i amb l’Òscar ‒gràcies Òscar!‒ eren una mescla d’excusa i oportunitat per mirar que aquelles trobades no fossin ja mai més ni casuals ni circumstancials, ni fredes ni incòmodes.

​

Aquell primer curs va passar ràpidament, com tots, de fet. Em vaig deixar enredar fins que la nostra petita, que venia tres anys enrere, prengués la seva primera comunió. I després, doncs, no ho sé..., el cas és que aquí estem, mirant i procurant moooolt humilment que els nostres petits aprenguin o recordin quelcom de tot allò que Jesús va mirar de regalar-nos en vida, que això de la vida va d’amor, va de mirar de fer la vida més fàcil, més maca i més divertida als altres, de saber disculpar i perdonar sense retrets, de mirar de no jutjar tant i entendre més, de compartir.

​

Crec que tots els que participem de la catequesi ens sentiríem molt feliços si el dia que aquests nens i nenes prenguessin la seva primera comunió pensessin en Amor. Els diem que totes les coses bones que passen a la vida tenen l’amor com a ingredient i que el mestre en això és Jesús i sí, és clar, la seva mare, Maria, la Mare de Déu, que com totes les mares, d’això de l’amor en saben una estona.