Manresa (Les Ínyigues)

Amb el nom de “les Ínyigues” coneixem un grup de dones que van guiar Ignasi, l’acolliren i el cuidaren quan arribà a Manresa buscant un lloc tranquil on estar-se un temps abans de prosseguir el seu camí cap a Barcelona i embarcar-se cap a Terra Santa. Elles el van cuidar i alhora hi va establir una relació filial i alhora espiritual.

​

A conseqüència d’aquestes converses, es va formant aquest grup de dones que la tradició manresana ha anomenat les “Ínyigues”. Podem sospitar que aquest nom pren, en alguns moments o en boca d’algunes persones, connotacions despectives o iròniques; però, en definitiva, constata la formació d’un grup estable al voltant de l’Íñigo que arriba a Manresa:

​

Alguns testimonis sostenen que “el principal llegat que va deixar en les seves adeptes manresanes era la pràctica dels sagraments de penitència i l’eucaristia. També les assenyala com a difusores d’aquests hàbits en l’àmbit popular.” [4]

​

I, en reciprocitat, què aportaren les dones en l’itinerari d’Ignasi? En primer lloc, tal com sosté Hugo Rahner sj, li aporten experiència com a guia: “Deia Rahner que Ignasi no hauria estat el “gran director d’ànimes” si no hagués pres posició davant les qüestions que li plantejaven les dones.”[5]

​

I, en segon lloc, cal adonar-se que tant els exercicis com les experiències que va viure a Manresa es nodreixen dels nous corrents i formes d’espiritualitat que anava descobrint, començant per la devotio moderna. I no és desassenyat pensar que alguns d’aquests corrents eren coneguts per aquestes dones; o que, com a mínim, n’eren receptores o els posaven en pràctica.

​

Però la persona que més el va marcar en aquella època fou una dona, una misteriosa visionària a qui al·ludeix en l’Autobiografiasense dir-ne el nom i de qui va rebre un poderós auguri.

​

En qualsevol cas, més enllà d’aquesta persona de la qual no coneixem el nom, val la pena reivindicar i anomenar les dones que formaren part d’aquest grup que va sostenir l’Íñigo durant la seva estada a Manresa.

 

Misteriosa visionària

Tanmateix, ni a Barcelona, ni a Manresa, tot el temps que hi fou, no pogué trobar persones que l’ajudessin tant com desitjava. Només a Manresa, aquella dona de la qual s’ha parlat més amunt, la qual li va dir que demanava a Déu que se li aparegués Jesucrist.[6]

 

Agnès Pujol (Sagristà-Pasqual) [7]: Aquesta dona fou la primera persona que havia trobat el pelegrí en arribar a Manresa. Tenia casa a Barcelona. En aquesta casa s’allotjà Íñigo els vint dies que va durar la primera estada a la ciutat comtal. [8]

​

Àngela Seguí (Amigant): Els testimonis coincideixen que els Amigant donaven sovint almoina al pelegrí i que, estant malalt, la família l’allotjà a casa seva.[9] L’estança on Ignasi va ser acollit va acabar donant lloc a la capella de Sant Ignasi Malalt. Els testimonis també inclouen l’Àngela entre les dones que anaven a visitar l’Íñigo a l’hospital de Santa Llúcia i que, davant la intenció del sant de passar dejunis i penitències extremes, se l’enduia a casa per alimentar-lo i evitar que caigués en defalliments i malalties.

​

Agnès Caldoliver (Claver): Fou una altra de les dones que cuidava de l’Íñigo a l’hospital de Santa Llúcia i que l’atengueren en els seus episodis de defalliment per les penitències que suportava, li preparava aliments i remeis. Així mateix, algun testimoni afirma que l’Íñigo la visitava amb freqüència.

​

Miquela Sitjar (Canyelles): Formava part del mateix grup de dones que atenia l’Íñigo. També se la menciona en la confecció d’un vestit amb què van vestir l’Íñigo quan va arribar l’hivern en substitució de la roba de sac que vestia a l’inici de l’estada a Manresa. Aquest fet també es menciona a l’Autobiografia.[10]

​

Joana Fabrés (Dalmau): Se la menciona en algun relat que la identifica com una de les dones que s’ocupaven d’igualar la roba de sac esfilagarsada que duia l’Íñigo en els primers dies de Manresa.

-Joana Cases (Ferrer) i Isabel (Salvany): Els testimonis les mencionen dintre del grup que “havien conegut i governat al dit P. Ignacio en lo temps que estigué assí en Manresa”.[11] “Governar” significa mantenir i donar de menjar.

​

Isabel Gispert (Matella): Una altra de les dones que “governaven i regalaven” l’estadant de Santa Llúcia.[12]

​

 

Barcelona

Quan Ignasi deixa Manresa i s’encamina cap al destí que havia imaginat, Jerusalem, s’embarca a Barcelona. I quan es frustra la seva idea de viure com Jesús a Terra Santa i decideix estudiar, torna a Barcelona. En aquesta ciutat, troba també col·laboració femenina. Retrobem a Agnès Pujol (Pasqual) i apareix una altra figura important, la d’Isabel Roser. I encara es mencionen també altres dones com ara Teresa Rajadell.

​

Algunes de les cartes més riques d’ensenyament i de més càlida amistat són dirigides a Barcelona: a la seva benvolguda “segona mare” Isabel Roser (...) a la bona religiosa de santa Clara, Teresa Rajadell (...) En deixar la ciutat comtal el pelegrí se l’enduu al cor i la seguirà estimant com cap altra ciutat del món: “em sembla, i no ho dubto gens ni mica, que tinc més obligació i deute a aquesta població de Barcelona que a cap altre poble d’aquest món”[13]

 

Agnès Pujol (Sagristà-Pasqual):  Acabat el pelegrinatge (a Jerusalem)i retornat a Barcelona, el març de 1524, es va allotjar de nou durant dos anys al domicili d’Agnès Pujol. Durant aquells dos anys a Barcelona, Íñigo s’ocupà de llegir i estudiar gramàtica. [14]

 

Isabel Roser, Teresa Rajadell: Durant aquest temps també feu coneixença d’Isabel Roser que esdevingué la seva més gran benefactora durant els estudis “Us dec més que no pas a ningú d’aquesta vida” li escrivia el pelegrí des de París molts anys després. [15]

​

​

Alcalà, Salamanca, París

Durant tot aquest temps de formació que passa recorrent les diverses universitats, es mantindrà la interacció de l’Íñigo amb diferents dones (cosa que li comportarà sospites i denúncies a la Inquisició entre altres coses); i també es mantindrà el sosteniment econòmic i l’ajuda que havia rebut des de Manresa i Barcelona. [16]

 

​

Una relació complexa

Les cites que hem destacat més amunt estan plenes de devoció i agraïment d’Ignasi cap a les dones. No obstant això, aquesta relació es va complicant progressivament i no està exempta d’algun enfrontament destacat com el que va tenir amb Isabel Roser. Aquesta va aconseguir professar com a jesuïta i se li va confiar la direcció de la Casa Santa Marta, dedicada a la reinserció de les prostitutes de Roma. Però, més tard, Ignasi s’hi va retractar i Isabel Roser va deixar de pertànyer a la Companyia.

​

No és el lloc per desentranyar els complexos factors que van influir en aquest enfrontament ni el rumb que va prendre el cas. El que podem dir és que, en bona part, és conseqüència del context històric i social i de la consideració de la dona que es tenia en aquella època. Queda clar que Ignasi no va plantejar-se tenir un orde femení paral·lel per les conseqüències canòniques i apostòliques que això podia tenir. La raó fonamental, com han destacat diversos estudiosos del tema, és la necessitat, imposada per l’Església, que tenien les religioses de dependre d’un corresponent superior masculí, de l’ordinari (bisbe o abat) o d’un visitador. Aquest fet hipotecava la disponibilitat apostòlica que volia tenir la Companyia per anar allà on fos demandada i enviada; i això sense haver d’estar lligada o limitada a un lloc concret. Recordem que les congregacions femenines vivien un estil de vida conventual, amb poca o nul·la llibertat de moviments; encara era prematur en aquell moment pensar en un estil de vida activa com el que va inaugurar la Companyia de Jesús que va ser absolutament trencador per a l’època.

​

Un cop la Companyia ha estat instituïda, la relació d’Ignasi amb les dones es redueix a algunes personalitats que actuen com a protectores o financeres de projectes concrets. Tot i així el guiatge espiritual epistolar continuarà fins al final de la seva vida.

​

Apunt final

Hi ha nombrosos estudis que aprofundeixen en alguns d’aquests episodis que hem destacat. En alguns casos, s’assagen interpretacions de caràcter psicològic per tal comprendre la relació d’Ignasi amb algunes dones o es proposen especulacions més o menys fonamentades en les dades històriques. En aquest breu escrit, només hem volgut fer algun subratllat sobre fets i persones que normalment queden amagades darrera de la figura del sant.

​

Algú podrà dir que, com hem assenyalat al principi, el rol de la dona en la vida de sant Ignasi és a penes el de realitzar tasques domèstiques (“governar i regalar”); o, a tot estirar, la de patrocinar amb els recursos familiars viatges i estudis. El cas és que totes aquestes dones van mostrar una sensibilitat i una disponibilitat davant del personatge que molts altres no van mostrar en aquell moment.  I algunes de les dones mencionades van esdevenir les primeres deixebles (altres maries magdalenes) d’un Ignasi que ha esdevingut un regal de Déu per a l’Església i per al món. Creiem que per això paga la pena reconèixer-ho, destacar-ho i agrair-ho.

​

[1] VILA CORTINA, MIREIA LES INYIGUES (L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa) Barcelona 2019,

[2] VILA, op. cit. p. 15

[3] El pelegrí Autobiografia de sant Ignasi de Loiola (traducció i comentaris de Josep M. Rambla sj)  Barcelona 2009 3a Ed.p. 36

[4] VILA op. cit. p. 73

[5] RAHNER, H. Ignace de Loyola et les femmes de son temps. París 1963, Desclée de Brouwer

[6] Autobiografia n. 3

[7] Entre parèntesis apareixen els cognoms de casades tal com comunament són conegudes.

[8] El pelegrí p. 31

[9] VILA op. cit. p. 103

[10] Autobiografia n. 34

[11] VILA op. cit. p. 142

[12] VILA op. cit. p. 153

[13] VILA op. cit. p. 100

[14] El pelegrí p. 31-32 

[15] Op. cit. p. 33

[16] VILA op. cit. p. 79