man-playing-acoustic-guitar-and-piano-cl

Locus amoenus

La música, art efímer, necessita (i, alhora, proporciona) un espai idíl·lic i agradable a qui l’escolta, la crea o la dóna a conèixer; un espai íntim o compartit que esdevé necessari per al creixement de les persones i les seves emocions.
IMG-7398.jpg

CARLES MERINO I SORT

Cap d’Estudis

Professor de Guitarra, Llenguatge Musical i Cambra

EMC

Sin título-1.jpg

Subliminarment, la irrupció a l’escenari del personatge anomenat pandèmia està portant a una mena de purgatori alguns dels trets que, ja ben entrat un segle XXI que comença a tenir entitat pròpia, semblava que havien de funcionar com a epítets (si no blasons) del que ja es pot anomenar, i amb perdó per la paraula de collita pròpia, vintiunisme.

L’ús de la paraula purgatori no és casual; de fet, seria convenient donar-li, sense gaire consideracions, una connotació dantesca per la forta càrrega de transitorietat que traspua a la Commedia. Tampoc no és fruit de la casualitat estar parlant de transitorietat atès que, com si fos davant d’un mirall de les vergonyes, seria la primera que ha de transitar per aquest purgatori postmodern o, si més no, la transitorietat com a finalitat en si mateixa, el canvi pel canvi.

Perquè tot i saber que la pandèmia és passatgera i tindrà un desenllaç, ens ha obligat a mirar-la als ulls i, altre cop davant del mirall de les vergonyes, ens ha fet aturar de manera forçada; no hi ha fugida possible cap endavant, i ja no s’hi val a mirar cap a un altre cantó.

És impossible, en aquest escenari, no qüestionar-se el sentit de l’escola com a espai físic. I no són poques les veus que voldrien veure les aules convertides en, amb paraules de Marc Augé, no-llocs, espais de pura transitorietat com poden ser-ho els hospitals, els aeroports o les benzineres. Aquestes veus que, aferrades a un pragmatisme mal enfocat, redueixen l’acte educatiu a un simple intercanvi d’informació, precisament estan fent apologia de la tabula rasa que diuen que critiquen tot buidant l’educació de continguts més enllà dels informatius (i fàcilment quantificables, per tant avaluables) i convertint-la en un simple exercici de gesticulació metodològica; paraules clau per entendre les postures que defensen, pel món postpandèmic, una virtualitat pràcticament total de l’educació. Convertir l’ús d’unes determinades eines en la marca d’un sistema educatiu no tan sols és un acte d’irresponsabilitat amb les generacions futures sinó també amb el conjunt de la societat.

 

Però també seria una irresponsabilitat desentendre’s de la realitat i de la complexitat del món que ens envolta, i directament una bajanada prescindir de la potència educativa que la virtualitat ens pot oferir. Una escola que es tanca a la realitat està, inexorablement, condemnada al fracàs. L’escola ha de servir sempre com a contrapunt, però per més complex que pugui ser, per més fugato que es vulgui compondre damunt d’un cantus firmus, si el perdem de vista, perdem l’essència de l’obra. Altre cop la idea de transitorietat està ben aferrada i sense perdre el nord.

Aquest difícil exercici d’equilibri pendular, pràcticament de funambulisme entre unísons, consonàncies i dissonàncies són la base de tota construcció harmònica, i això a l’EMC ho tenim clar. L’equilibri, com l’harmonia, és un art que requereix precisió d’orfebre, no només per la complexitat de la seva tasca d’artesania, sinó també per la idea de taller. De lloc on cal aturar-s’hi. De lloc que no serveix només per transitar, sinó per estar, i per ser, i per pensar; i per parlar i per cantar; i per trobar-nos i per compartir; també per connectar-nos i veure el món a través d’unes altres finestres. Però ha de ser un lloc i no un no-lloc, no pas un purgatori, ni una estació enmig d’una transitorietat equipada amb serveis bàsics, perquè volem que aquesta Commedia tingui, com la de Dante, un final feliç, i encara que el nostre no sigui tan paradisíac com el seu, és el nostre locus amoenus.

Per acabar, dues raons em porten a compartir amb vosaltres la gravació de la interpretació de l’Arabesca núm. 1 de Claude Debussy a mans de Francesc-Jordi Lladó (alumne de l’escola des dels seus inicis i que en plena voràgine pandèmica es va graduar en Enginyeria Industrial i va acabar sisè de Grau Mitjà de piano amb nosaltres): la primera és que serveixi d’enhorabona i agraïment per la valuosíssima empremta musical que ha deixat a la sala Sant Ignasi amb la professora Núria Fenollosa, i també com una mostra de la potència que la virtualitat pot tenir a mans d’un claustre més que ben preparat per afrontar-la.

La segona raó és més prosaica però no per això menys il·lusionant: resulta que, a dia d’avui i a punt de posar el punt final a aquest text, estem celebrant Santa Cecília. Sobren les explicacions.

Gràcies per seguir confiant en l’EMC com feu i heu estat fent, i per voler entrar a aquest lloc que és tant vostre com nostre.